L’any passat per Setmana Santa vam fer la travessa Estels del Sud,
ens va encantar descobrir el paisatge feréstec dels Ports. Enguany volíem tornar a
explorar la zona però fent cims, n’hi ha una bona colla. L’allotjament estava
claríssim, Lo Corral d’Arnes, així que mesos abans vaig escriure a l’Ismael i
la Marisa per reservar habitació.
Teníem ganes boges de l’escapada i semblava que no
arribava mai, però finalment dissabte 8 d’abril pel matí engegàvem el cotxe
destinació sud de Catalunya, concretament fins el Perelló, on vam prendre la
carretera de Rasquera. Quan un cartell ens va indicar Cabrafeixet ens vam
desviar per seguir una pista de sorra al final de la qual hi ha lloc de sobres
per aparcar. Seguint el GR no hi ha pèrdua però teníem descarregada una ruta de
Wikiloc.
En una hora més o menys vam coronar el Morral del
Cabrafeixet, d’on es gaudeix de boniques vistes cap al Delta de l’Ebre.
Aleshores seguint la carretera TV3021 vam anar a aparcar
al Balneari de Cardó, que devia ser impressionant quan estava en funcionament. Allà
començava l’itinerari cap a Xàquera o la Creu de Santos. Ja duia un bon
emprenyament pels mosquits que ens atacaven durant el camí, se’ns ficaven als
ulls i a la boca, només em va faltar veure una caseta dalt del cim. No suporto
veure civilització dalt la muntanya perquè justament hi vaig per desconnectar
de la civilització. En fi... Sort de les bones vistes al perfil característic del
Cabrafeixet i al Delta.
Vam trigar aproximadament una hora seguint uns punts
grocs que menen al cim, però també teníem un track de Wikiloc.
Després de dinar a Xàquera vam desfer camí per arribar al
cotxe i recular cap a Rasquera, tot i que abans d’arribar-hi calia deixar el
cotxe prop d’una masia, per tal de creuar la carretera i enfilar cap a les
indicacions que menen a l’Observatori Líster o Coll de Pins, al qual s’hi
arriba en uns 35 minuts seguint un sender ben fressat. Es gaudeix d’unes bones
vistes a la Serra de Cardó.
Qui vulgui assegurar el tret, Wikloc té la resposta.
Bé, ja n’hi havia prou, era hora d’anar cap a Arnes. Quina
alegria retrobar la Marisa i l’Ismael! Som tan fans d’ells, de Lo Corral i dels
Ports en general...Vam gaudir moltíssim l’estada la qual va ser ben aprofitada,
cada dia esmorzàvem a les 7 del matí i ens posàvem en ruta.
Per preparar les excursions vaig estudiar quins cims hi
havia a la zona, per tal d’elaborar un esborrany de repartiment de dies i
circuits, el qual vaig enviar al Carles, president del CESC. Ell em va
aconsellar itineraris que vaig arrodonir buscant a Sant Wikiloc, perquè trobar mapes
dels Ports no era fàcil a Arenys. Realment no les tenia totes amb això de fer
de guia, m’he acostumat massa a anar amb l’Izmet. Sort que l’Ismael em va
deixar uns mapes i valuoses indicacions, i ens vam poder espavilar.
L’endemà començàvem amb el Tossal d’Engrilló. S’agafa la
pista de la Franqueta, en una desviació de la carretera entre Arnes i Horta de
Sant Joan que posa “Els Ports”, i d’aquesta pista, a l’esquerra en surt una
altra en més mal estat que, gràcies a les dots de ralli Dakar d’en Joan, ens va
permetre arribar al costat del sender que havíem de prendre. Al cap d’una hora
i tres quarts vam arribar al cim. En aquesta ocasió el nostre Wikiloc van ser
les indicacions de l’Ismael, els seus mapes i les fites del camí. Quan ens
faltava poc per arribar a dalt, el sender va desembocar a una pista que vam
seguir fins al cim, on també hi havia una caseta. Em vaig tornar a indignar,
clar. Sort que el segon esmorzar em va calmar.
La següent destinació eren les Roques de Benet, en teníem
moltes ganes perquè l’any anterior les havíem vist de totes bandes i només ens
faltava pujar-hi. La veritat és que no teníem clar com es podria superar
aquella verticalitat, però en recuperar el cotxe vam tornar a la pista de la
Franqueta i vam continuar endinsant-nos fins un altre desviament a l’esquerra.
En aquesta ocasió no vam poder tirar fins a peu de sender perquè no oblidem que
tenim un turisme, no un 4x4. Un cop agafes el sender en menys d’una hora ets
dalt, però has de passar una canal i vigilar que no tiris ni et tirin pedres.
Ho dic perquè és l’única excursió de totes les que vam fer en les quals vam
trobar gent.
La ruta tampoc té pèrdua però per si de cas teníem el Wikiloc.
Després de veure cabres salvatges i gaudir de les vistes
del cim, vam dinar i cap avall, encara no havíem acabat la jornada.
A la
població d’Horta de Sant Joan, hi ha un desviament a la dreta cap al convent de
Sant Salvador, fins allà per sort no va ser necessari destrossar el cotxe. Ens
dirigíem a fer el Tossal d’Orta o Santa Bàrbara, per fi no fèiem recorregut
lineal sinó una circular ben marcada, malgrat tenir l’as de Wikiloc a la màniga.
Vam trigar uns 45 de pujada fins a l’ermita, on hi ha el
cim. Podies optar a fer un pas curt però amb timba banda i
banda per arribar a la bandera i la creu. En Joan en va prescindir, ell ja ha
fet el Pas de Mahoma, però jo em volia provar pel dia que l’hagi de recórrer.
Un cop a baix vam berenar i cap a casa. I és que a Arnes
ens hi trobem com a casa, i diria que millor i tot, a Arenys no ens trobem el
sopar fet ;-)
A aquelles alçades de la pel·lícula ja no sabíem quin dia
vivíem, i ens era igual, l’endemà l’Ismael ens va muntar una ruta circular espectacular
per anar a coronar l’Espina i la Punta Serena. Aquell dia només faríem un cim del
repte perquè la Punta Serena no està a la llista, però no ens sabia gens de
greu.
Començàvem a l’àrea de la Marbrera, que s’hi arribava
seguint la pista de la Franqueta, clar. Un cop allà vam remuntar el riu,
afortunadament sec, caminant per roques, fins arribar a les formacions
geològiques del Carrer Ample, ens va deixar sense paraules, és brutal.
Aleshores vam arribar al Mas del Maraco. Allà hi havíem
passat fent Estels, quins bons records. En un moment donat havíem de trobar a
l’esquerra un desviament cap a l’Espina i en veure que estàvem baixant molt vam
ser conscients que no anàvem bé. Per assegurar-nos no hi ha res com el “comodín
de la llamada”. La Marisa ens va dir que reculéssim perquè no havíem de baixar
gens, calia trobar marques grogues. Efectivament hi havia unes fites que no
havíem vist, i més endavant les marques. Dalt del cim vam esmorzar.
Després vam baixar per les Rases de Maraco fins gairebé
el refugi de les Clotes, on em vaig relaxar molt perquè només es tractava de
seguir GR i la marca d’Estels. Abans d’arribar al refugi ens havíem de desviar
a la dreta per un sender, que vam trobar, i més endavant havíem de localitzar
un altre sender per enfilar-nos a Punta Serena, que encara busquem. Llàstima
perquè pintava molt i molt bonic. Finalment vam arribar a una pista que havíem
de seguir fins arribar al cotxe, una altra estona de relaxada perquè no hi
havia pèrdua. Volíem dinar a peu de riu però la gana ens ho va impedir. Després
d’unes sis hores i mitja de ruta, vam anar cap als Estrets d’Arnes a
banyar-nos.
El dia següent volíem anar a fer una circular pel Negrell
i el Tossal dels Tres Reis però ho vam desestimar per l’estona que teníem de
cotxe. Clar, estàvem tan ben acostumats a tenir la desviació de la pista de la
Franqueta a 5 minuts de casa, qualsevol destinava hora i mitja
d’aproximació...Aleshores la solució salomònica va ser anar cap a Gandesa, a
“només” mitja hora de cotxe.
Primer vam anar a la Punta Redona on hi vam arribar
després d’un quart d’hora de caminar, per tant no havíem ni paït l’esmorzar.
Després cap al Puig Cavaller, on hi vam esmerçar més
d’una hora.
Allà ens vam notar molt cansats i saturats, sort que en
arribar al cim no es veu l’antena del repetidor de televisió, de la qual ens
havia avisat l’Ismael, i que hauria enlletgit molt el panorama, i que després del segon esmorzar ens vam tornar a animar. Fins i tot vam decidir anar a fer turisme per Calasseit, Cretes i Vallderroures, pobles preciosos i de visita totalment recomanable.
La cirereta del pastís va ser el brownie de
xocolata que ens va oferir la Marisa de postres en el nostre darrer sopar a
Arnes.
Ens feia molta pena marxar, però la Marisa ens va tornar a
regalar un al·licient: explicar-nos les seves expedicions a l’Himàlaia. A més hi ha llibres, un és “Les dones del Sisha” i l’altre “Cuida-les Chomolungma”. El
primer només el vaig localitzar a la biblioteca perquè ja no està a la venta, i
el segon serà un regal de Sant Jordi tardà.
Dimecres 12 d'abril, després de comprar productes de la zona, com mel
i oli, vam marxar cap al Caro. L’havíem tingut a quatre passes fent Estels i no
ens hi vam atansar, així que vam tornar a recórrer tota la quilometrada per
arribar-hi en cotxe, evidentment. Em nego a esmerçar esforços per fer un cim
que s’hi arriba per carretera asfaltada i amb antenotes dalt.
I després vam anar cap Amposta per coronar el Montsianell
al cap d’uns vint minuts de pujada després d’aparcar on ens va manar Wikiloc.
El plat fort de la jornada, i mai millor dit, va ser l'arròs
al Càmping Eucaliptus, emulant una setmana santa de 5 anys enrere, com passa el
temps...
Ben tips vam posar rumb cap a Arenys, fent dues parades
tècniques interessants, una a l’Hospitalet de l’Infant per coronar el Torn, un
cimet a 400 metres del cotxe però que arrodoneix la fita de 12 cims en 5 dies...
...i l’altra al vespre a Can Manolo com diem col·loquialment a Cruz Ibérico per sopar una mica. No ens
vam posar les botes com de costum perquè portàvem l’arròs del Delta incorporat,
però no vam fer mal paper.
Vam arribar a casa passades les 10 de la nit, cansats
però feliços d’aquests dies tan fantàstics que hem viscut. Amics de Lo Corral,
us enyorem!
