Quan vam veure la convocatòria d’una marxa de 56
quilòmetres des de Calella fins el Montnegre, ens va costar molt decidir si ens
apuntàvem o no. D’inconvenients en trobàvem molts: la llargada, a finals de
juny fa molta calor, és la primera i serem els conillets d’índies...D’avantatges
només dos: millor caminar dissabte i descansar diumenge, i sobretot, ens feia
molta il·lusió intentar-ho.
Així que dissabte a les 7 del matí aparcàvem la moto
mentre donaven el tret de sortida davant dels nostres nassos, començàvem
últims...
En les marxes que fem pel Maresme, no deixo mai de
sorprendre’m dels bonics paratges que tenim a tocar de casa, i sempre m’alegra
trepitjar llocs com Hortsavinyà o Sant Martí del Montnegre. I aquesta vegada
més, perquè portàvem 28 quilòmetres a les esquenes, o millor dit a les cames,
ens havíem enfrontat a una forta pujada en hora crítica de sol i anava una mica
justa de forces. Afortunadament dinàvem allà i em vaig refer. Encara quedava un
tram de desnivell positiu fins arribar al Turó Gros, però no sé si va ser
gràcies a la ingesta d’hidrats de carboni, al camí ombrívol, o que en Joan m’anava
retransmetent la cursa de moto GP i estava distreta, el cas és que ni me’n vaig
adonar. Havíem fet el pitjor! Només ens quedava baixada exceptuant alguna pujadeta!
Quan t’enfrontes a un trajecte tan llarg no pots pensar
en global sinó fraccionar, així cada avituallament era un petit objectiu a
assolir, no em fixava ni en els quilòmetres que portàvem ni en els que faltaven
(tot i que ho mirava de reüll), sinó quan quedava per la propera parada. A més
cal dir que ens van tractar de meravella. Sí que havíem participat a caminades
on els voluntaris eren agradables, però la gent de Calella Marxa són
encantadors, els agrada el que fan, es nota i ho transmeten. Cap al final que
ja estàs menys per orgues perquè el cansament es fa palès, t’arrenquen
somriures, rialles i ganes de broma. I quan a l’arribada t’aplaudeixen i et
feliciten és el súmmum.
El primer pensament en arribar a casa i no pots amb la teva ànima, és mai més
una cosa així, però un cop has fet estiraments i t’has dutxat, es veu d’una
altra manera...;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada