Juny d'alçada

L’any passat estàvem molt actius caminant, i fins i tot corrent, en diverses marxes populars, però enguany poca cosa. El detonant per a desvetllar-nos ha estat apuntar-nos a la travessa Carros de foc. És dura i cal entrenar, ens ho hem pres al peu de la lletra, massa i tot...

Aprofitant que aquest juny ha ofert el dia de la Pasqua granada i el pont de Sant Joan, hem marxat dos caps de setmana al Pirineu Aragonès a coronar cims de més de 3.000 metres. Objectiu: les dues Forquetas de Eriste i els tres Clarabides.

La planificació va ser molt similar, es tractava de marxar dissabte al matí, no molt d’hora però sense que se’ns enganxessin els llençols, per tal de dinar en horari europeu abans de deixar els cotxes i començar la ruta. No és una gran idea caminar quan el sol es fa notar de valent, però teníem el consol dels rierols que ens acompanyaven en molts trams, fins arribar al refugi. Diumenge era dur perquè fèiem cim, baixàvem fins el refugi per acabar de recollir les coses, continuàvem cap als cotxes i després cap a casa. Arribàvem pràcticament a mitjanit, però sent festiu l’endemà aleshores sí ens podíem enganxar als llençols sense cap problema.

El cap de setmana de les “Forquetas” no vam poder deixar els cotxes a la cascada d’Espigantosa perquè la pista estava tallada per un esllavissament, així que vam començar des del poble d’Eriste.

En menys de tres hores vam arribar al refugi Ángel Orús, també conegut com Forcau, on vam celebrar l’aniversari de la Sílvia bevent unes ampolles de cava que havien traginat per sorpresa.

L’endemà a les 6 del matí vam començar a caminar, al cap de mitja hora ja vam trobar neu però es podia passar sense grampons, fins arribar a la Canal Fonda, on vam preferir ser prudents. Allà vaig fer la meva estrena en portar piolet a la mà enlloc de carretejar-lo i prou. Un cop arribats al coll ja ens vam poder descalçar els grampons, però calia grimpar fins arribar al cim. Carregant la motxilla es feia molt pesat i hi havia algun tram una mica aeri, però vam coronar el primer cim sense incidències. 

El segon va ser més fàcil perquè vam deixar les motxilles agrupades en un punt, ja que havíem de tornar a passar per allà mateix.

A la baixada, tornant per la mateixa canal, vaig fer la meva estrena definitiva de piolet clavant-lo a terra perquè anava avall a causa del fort pendent. Si no m’hagués aturat el piolet, ho hauria fet en Joan, que en sentir que patinava se’m va llençar a sobre per aturar-me. El meu heroi ... :-)

Després de més de 9 hores vam arribar als cotxes, prèvia remullada al riu, els tres més valents. Cansats però contents.

El cap de setmana dels “Clarabides” vam poder aparcar on volíem però francament no ens estalviàvem massa camí. Afortunadament la pujada al refugi d’Estós no superava les dues hores.

L’endemà al matí vam començar a les 7 perquè el guarda es va adormir i no va aparèixer per donar-nos l’esmorzar. Aviat vam suar de valent perquè el desglaç feia gairebé impracticable seguir pel camí que travessava el torrent diverses vegades, i ens vam haver d’enfilar pel dret per evitar riscos innecessaris. Quan vam arribar a l’Ibón Superior de Gías jo m’estava plantejant si continuar, però una dosi de glucosport, de tossuderia meva i d’ànims d’en Joan, em van impulsar a seguir amunt.

La meva cara és un poema quan vaig molt cansada o quan estic satisfeta de la gesta.

Trobeu les  set diferències? ;-)

Va ser molt divertit perquè al cim vam trobar gent del maresme que amb coneguts comuns, és tan petit el món...

Un cop a dalt, coronar els altres dos Clarabides ja no ens va suposar cap problema, però vam desistir d’intentar el Gías, encara ens quedava tota la baixada i superar un bon pendent amb neu.

Arribàvem al cotxe després d’unes 11 hores de ruta, comptant que en el refugi vam fer una bona aturada per dinar i recuperar forces. També cansats però contents.

Com a colofó, trobo molt fort que els llibres d’alpinisme qualifiquin aquests cims de fàcils, sense dificultat. Ho justifiquen dient que no són molt tècnics perquè no cal encordar-se. D’acord, però no els pot fer qualsevol persona (prohibit qui pateixi de vertigen), i menys ara, que en Killian Jornet ha posat la muntanya a l’abast de tothom, la gent es creuen capacitats de fer alpinisme sense prendre les mesures pertinents i equipar-se com cal. Sobretot precaució.

Jo estic molt orgullosa de poder anar a la muntanya tan ben acompanyada de persones que saben el que es fan, i amb una qualitat humana fora de mida, i també d’haver assolit fites que mai m’hauria pogut imaginar.