No ens havíem plantejat més marxes fins el 2014 per
evitar lesions o imprevistos de cara la nostra lluna de mel, però el “mono” de
caminar era massa fort. Així que en veure la propaganda de la Montaltrek de
Sant Vicenç de Montalt, a tocar de casa, no ens vam poder resistir a la
inscripció. La Sandra i l’Eli, amb les que ja vam coincidir a la
Marxa d’Arenys de Munt, també es van apuntar, però elles volien fer la distància
curta d’11 quilòmetres i nosaltres la llarga de 18.
A les 7:15 del matí vam anar cap a Sant Vicenç per deixar
el cotxe a prop de l’arribada de la marxa, i tranquil·lament ens vam dirigir
cap a la plaça del poble, on donaven la sortida. Estava previst que a les 7:45
començarien els corredors i a les 8:00 els caminadors, però quan els que perdien
el tren es van allunyar, molts ja vam iniciar la marxa perquè la temperatura i
el vent tampoc permetien estar 15 minuts quiets, molt millor anar tirant. Al
cap de dos minuts ja ens havíem de separar els de la curta i els de la llarga,
així que ens vam acomiadar de les nostres amigues fins l’hora de la
butifarrada.
Primerament el recorregut discorria per asfalt però ben
aviat vam trepitjar pista i corriols molt bonics. Fins al quilòmetre 8 no vam
trobar el primer avituallament, jo ja començava a necessitar reforços de sucres
que van arribar just a temps, els trossos de plàtan, taronja i la xocolata em
van revifar per encarar la pujada, als Tres Turons. Quina pujada! Jo els
recordava més fàcils sortint d’Arenys de Munt, però entre que Sant Vicenç queda
més lluny, i que la volta donada ens havia fet descendirt molt, amb el
desnivell positiu més elevat i els quilòmetres que portàvem, l’ascenció al Turo
de Vilanegra va ser curta però esgotadora. Per sort carenar fins el Turó del
Mig no té cap complicació i la pujada al Montalt tampoc, i menys quan saps que
t’esperen carquinyols i vi a dalt. Realment costa d’arribar al primer
avituallament, però després són molt seguits i en el darrer abans de l’arribada
pràcticament no ens vam aturar.
La Sandra i l’Eli portaven una hora esperant-nos, però
entre recollir la samarreta tècnica de regal, agafar les botifarres i seure al
solet menjant i bevent, no se’ls va fer pesat. Mentre nosaltres recuperàvem les
forces després de córrer els darrers trams de baixada, vam comentar la jugada,
coincidíem en l’opinió que el recorregut estava molt ben indicat i que l’any
vinent repetiríem.
Per variar ens vam oblidar de la càmera de fer fotos, sort que la
Sandra va penjar al Facebook aquesta preciosa fotografia des del cim del
Montalt.
