El Grup de Muntanya d’Arenys de Munt s’està posant les
piles i aquest 2013 està muntant sortides mensuals. Pel març ha organitzat una
excursió per anar al Balandrau, a la comarca del Ripollès, concretament situat
a la serra que separa les valls de Ribes i Camprodon.
Com que és un cim de la meva llista particular de reptes
i amb en Joan teníem ganes d’anar amb la gent del Grup, no ens ho vam pensar
gens i ens vam apuntar de seguida.
El dissabte ben puntuals a les 6 del matí, els vuit
muntanyencs ens vam trobar davant del local, repartiment ràpid de quatre per
cotxe i cap a Tregurà falta gent.
Tregurà és un nucli de població del municipi ripollès de
Vilallonga de Ter, la desviació per arribar-hi es troba a l’esquerra de la
carretera que s’enfila cap a Setcases i l’estació d’esquí de Vallter. Un cop
passat Tregurà, comença una pista forestal de més de 30 quilòmetres que
comunica amb la vall de Ribes, però nosaltres ens quedem molt a prop, a la mateixa
vall de Camprodon. La idea inicial era aparcar els cotxes a la Creu de fusta,
ja que comptàvem que seria on trobaríem neu, però la meteorologia ens va
permetre continuar un tram més amunt. Quan la pista es complicava vam deixar
els cotxes.
Després d’un esmorzar ràpid a peu de camí, vam començar a
caminar a les 9:15 del matí, primer per la pista i ben aviat cap a la primera
desviació que enfilava cap amunt. Un cop assolida la primera pujada el paisatge
va canviar completament, es veia una llarga planícia blanca que convidava a
calçar-se les raquetes o els esquís. Era el primer cop que em posava unes
raquetes als peus, així que aquesta va ser la primera estrena de la jornada.
Amb l’assessorament dels companys sobre la utilitat de
les alces en trams de més desnivell, vaig anar avançant sense dificultats fins
que la pendent es va inclinar, i no fent pujada precisament sinó de manera que
s’havia de flanquejar, i a base d’estona se’m van començar a carregar els
turmells.
En arribar al coll de Tres Pics m’estava plantejant si
era viable continuar amunt, però els minuts de descans, per picar quelcom i
canviar les raquetes pels grampons, van ser la meva salvació ja que em van
deixar de fer mal els turmells i vaig seguir.
També era la primera vegada que em posava grampons, així
que va ser la segona estrena del dia, a més emulant la Ventafocs perquè em van
ajudar a posar-los i mentre anaven ajustant la mida, semblava que em provaven
una sabata.
Vam prosseguir la marxa i fou quan vaig constatar el
fenomen boira, en un moment es va tancar i no vèiem res més enllà de dos
metres, i al cap d’uns segons es va tornar a obrir i vam tornar a apreciar la
panoràmica de les muntanyes del voltant. Afortunadament entre tots portàvem
tres GPS amb el track, per tant anàvem tranquils, de totes maneres la boira ens
va respectar la visibilitat, i sense més incidències vam coronar el cim del
Balandrau de 2.585 metres d’alçada.
Havia llegit les excel·lències de les vistes des del cim
estant, però amb aquell dia rúfol no divisàvem gairebé res, així que enlloc de
comentar els pics, vam fer un Harlem Shake, una nova moda d’internet que des
d’inicis de 2013 ho està rebentant tot. Consisteix en que una persona inicia un
ball d’uns 15 segons en solitari, es talla la imatge i després la resta el
secunda uns altres 15 segons més.
Tocava baixar pel torrent de la Fontlletera, i pels que
esquiaven era un plaer, però per la resta també, ja que vam aprofitar el
desnivell i la neu per fer el que entre nosaltres anomenem
“Culen bajen”, és a dir baixar amb el cul a terra com si
fos un tobogan. Era el primer cop que descendia amb aquesta modalitat, així que
aquella fou la tercera estrena.
Vam cloure la sortida recuperant les forces a l’Hotel El Serrat, o Ca la Rosa com es coneix popularment, on vam menjar molt i bé.
Altament recomanable.
Un consell: encara que nevi i faci boira, poseu-vos crema
solar SEMPRE, en Joan i jo vam acabar vermells com gambes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada