La meva llista de cims no només ens engresca al Joan i a
mi sinó als nostres amics, especialment a la Mònica i al Marçal. Així que el
cap de setmana del 12 d’octubre, com que no teníem res a celebrar, ens vam dirigir
a la Cerdanya per intentar assolir el Puigpedrós.
Es pot accedir en cotxe fins al refugi de Malniu, passant
pel poblet de Meranges i continuant per una pista forestal en força bon estat. Com
que encara no havia fet el canvi de temps típic de la tardor i portàvem tendes,
les vam muntar a la zona d’acampada al costat del refugi, però aquella nit va
glaçar, sort que tots portàvem sacs bons...
Després d’haver passat la nit del lloro per culpa del fred,
ens vam llevar amb un dia radiant. Estàvem convençuts que faríem una passejada
cap al cim perquè havíem llegit en diversos blocs que es tractava d’un ascens d’hora
i mitja aproximadament. Doncs no, en van ser tres, i perseguits per uns núvols
que s’acostaven perillosament
Primer vam haver de pujar fins a un coll, des d’allà es
veia el Puigpedrós i ens va semblar que quedava a prop, segurament
suggestionats pel que havíem llegit, però des de que ens vam enfilar cap a la
carena i fins que no vam tenir el cim a tocar, va passar una eternitat, no pel
nivell de dificultat, sinó perquè era llarg, es feia pesat, i segurament no
estàvem prou mentalitzats.
Un cop a dalt vam fer la que s’està convertint en la
mítica cocacola del cim, acompanyada de fruits secs.
Un cop refets, vam iniciar la baixada. No sé què ens va agafar, però la vam fer pràcticament corrent i en una hora ens vam plantar de
nou a les tendes.
Val a dir que en Marçal va trobar un llibre d’excursionisme,
on deia que entre pujar i baixar es trigava unes quatre hores, això ja era més
realista del que havíem llegit abans de la sortida, i es corresponia amb el
nostre tempo, si comptem que la pujada va ser massa lenta i la baixada massa ràpida.
.
Una altra “X” per tatxar un altre cim de la llista!
